Història

Història de Santa Susanna

Els orígens de Santa Susanna es remunten als temps que les terres de la vall situades entre el turó de Gràcia i el turó de Montagut, com també les del pla de Balasc, començaven a ser poblades per pagesos .

Això succeeix al segle XII, quan ja es té constància de l’establiment dels Puiglauter (Podius Lotarius) a prop del turó de Can Jordà, i del XIII disposem de moltes més dades: s’hi establiren la casa de Pineda, Can Jordà, Can Mestres, Mas Poch o Can Ratés, Coll de Pàfils, Ferrari, Can Gelat, Mas Goyta o Guaita...

Sembla ser, doncs, que primer es va ocupar el capdamunt de la riera, més protegit i menys exposat als perills del mar, i progressivament es van anar ocupant les parts més obertes fins al pla de la platja. De fet, resulta la seqüència normal d’ocupació en una Catalunya medieval, on el perill dels pirates és una constant. L’abundància de torres de defensa conservades a Santa Susanna ho fa evident: Bonet, Mas de Dalt o Mas Rosell, Mas Galter, Can Jordà, Mas Poch o Can Ratés, Can Gelat, són una mostra esplèndida de patrimoni que cal admirar i conservar.

El primer nom

El primer esment de l’actual terme de Santa Susanna és anterior a aquestes dates i es va fer amb el nom de la vall o riera d’Alfatà, el 20 de desembre de l’any 1021, tal com apareix en un document sobre una donació al monestir de Sant Pol i que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Alfatà és un nom àrab que remet sense cap mena de dubte al sentit de “victòria” i com a forma verbal significa “conquerir”. Podria recordar una cabdal campanya de l’emir de Tortosa el 911, en què va arribar a destruir la vella Empúries, va envair l’interior de Catalunya pujant per la Tordera fins a Maçanet (un nom d’origen àrab també) i va emprendre una batalla important prop de St. Pol (a Santa Susanna?) on es va destruir el monestir.

En aquest segle XI l’amplada de la vall i la seva situació oberta, convertia Santa Susanna en un lloc fronterer idoni per l’establiment de la pagesia. La riera dividia el terme que avui diem de Santa Susanna en dos:

Els masos de la banda dreta eren del terme del castell de Montpalau, sota la senyoria del vescomte de Cabrera, que en tenia la més alta jurisdicció, o sigui, el poder en majúscules, i tenien notaria obligatòria a Pineda, els notaris Coll (actualment Can Jalpí),

Els pagesos de la banda esquerra eren normalment del terme del castell de Palafolls, sota el domini dels seus senyors, que tenien la baixa jurisdicció, i amb notaria a la Vilanova de Palafolls, o sigui, a Malgrat, els poderosos Desclapers.

L’embolic encara era més gros: els veïns de la part alta de la riera eren de la parròquia de Sant Pere de Riu i, en canvi, els de la part baixa eren de la parròquia de Santa Maria de Pineda. La pertinença a una parròquia suposava la seva adscripció religiosa, però també pagar els delmes (10 – 9 % de la collida bruta) i primícies i oblacions (quantitats variables de la collita).

Nobles i pagesos

La petita noblesa del municipi, els aloers, no tenien drets jurisdiccionals ni poder polític, però com a propietaris territorials eminents, tenien el dret de cobrar censos, rendes o lluïsmes als pagesos que treballaven les terres. En pertanyia la casa de Pineda, amb residència al terme de Santa Susanna fins la seva extinció al segle XIV, a l’actual masia de Can Jordà. Propietaris rendistes també n’eren els cavallers de la casa de Menola a Pineda amb la torre coneguda actualment com torre Santa Anna; els de la casa de Camòs, residents a la forca de can Canòves a Pineda, fins al segle XIV, quan es trasllada al Baix Empordà, o els de la casa Sant Julià de la parròquia de St. Genís de Palafolls, que per extinció passa als Albertí de Girona, cavallers a Llagostera des del segle XV.

A aquesta gent ufanosa, cal afegir ben aviat, els Roger de Calella que, com a batlles naturals (amb càrrec hereditari) del terme de Montpalau, tenien poders administratius sobre els veïns de Santa Susanna en recaptació d’impostos, sometents, problemes amb la justícia, etc. Els de la banda de Palafolls havien de batallar amb la família Estornell i després Desclapers, batlles del terme.

Santa Susanna

Pagesos, masos, senyors i castells de l’època medieval definien la vida del terme que avui coneixem com Santa Susanna, però no en podem parlar com Ajuntament modern fins al segle XIX. Ja molt més tard, trobem, doncs, l’origen d’aquesta nova Santa Susanna que es formalitza dins la divisió provincial acordada pel govern progressista liberal del 1835 del que fou president Mendizábal i redactor del projecte, Javier de Burgos. D’aquest temps és el diccionari de P. Madoz del 1849 pel qual sabem que hi havia 120 cases, que es conreaven cereals, vi, oli, llegums, i que criaven conills i caça de perdius. És destaca el terreny de bona qualitat, però es menysté el seu bosc, titllat d’insignificant. En definitiva, vist des d’ara, no deixa de ser curiosa la descripció:

“SANTA SUSANNA DE LA BISBAL (sic): lugar con ayuntamiento en la provincia, audiència territorial, capitania general de Barcelona (9 ½ h), partido judicial de Arenis de Mar (2 h): diocesis de Gerona (10 h): SITUACIÓN, en un llano donde le combaten especialmente los vientos del O., con CLIMA templado y sano. Tiene 120 casas, la consistorial, una Iglesia parroquia (Santa Susanna) aneja de la de Pineda y una ermita dedicada al Sto. Cristo. El TÉRMINO confina N.S. Pedro de Riu: E. Palafolls y Malgrat; S el mar Mediterráneo y O, con Pineda. El TERRENO es de buena calidad: disfruta en parte de algún regadío; y le cruza una cañada que lleva agua solo en tiempo de lluvias; tiene un bosque insignificante. CAMINOS: pasa al S. de la población y a ½ cuarto de legua distante de ella, la carretera de Barcelona a Gerona. El CORREO se recibe de Pineda por medio de balijero. PRODUCCIÓN. Cerales, vino, aceite, legumbres; cria caza de conejos i perdices. POBLACIÓN: 79 vecinos; 519 almas. CAPITAL PRODUCCIÓN. 3.526,800 reales. IMPUESTO: 88,170 reales”.

Per altra banda, en aquest document s’observa que al poble se li atribueix el nom de Santa Susanna de la Bisbal. Actualment el nom oficial és Santa Susanna, però és cert que n’ha tingut un altre. Montagut de Mar va ser el nom oficial de Santa Susanna aprovat el 17 de desembre de 1936 pel Ple municipal i dins de la campanya més o menys general de treure els noms de sants durant el temps de la Guerra Civil. Es va discutir l’alternativa de Montagut del Maresme, però va resultar derrotada. Aquest canvi, però, va caducar el 13 de febrer de 1939, en la primera acta municipal de les noves autoritats d’ocupació.

Actualment, Santa Susanna dóna nom a una vila que, amb la seva fisonomia natural, integra el mar amb la muntanya, el bosc i el pla conreable, i on les masies i torres de guaita no deixen de ser elements del paisatge que fan visible la seva història.

Bibliografia

Hem d’agrair al professor Jesús Rodríguez que, amb els seus coneixements i la seva clara exposició, ens hagi resumit els orígens del nostre municipi. Aquells, però, que els agradi perdre’s entre documents antics, testaments i herències, arbres genealògics i referències de contractes i relacions entre senyors feudals, poden submergir-se entre les pàgines del llibre del Dr. Massons, Història de la Vila de Santa Susanna, un llibre difícil –com el mateix autor avança en el pròleg- però amb molta documentació.

Darrera actualització: 07.11.2017 | 19:34
Darrera actualització: 07.11.2017 | 19:34